En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

Així descriu l’historiador Adam Fergusson els efectes i les conseqüències de la hiperinflació a l’Alemanya d’entreguerres a la seva obra Cuando muere el dinero. El derrumbamiento de la República de Weimar (1984):

Fins a la invasió de Ruhr, la política inflacionista [a Alemanya] havia estat presidida per la por a l’increment de l’atur. Ara ja s’havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l’esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai […].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven per tot arreu […]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La benzina es treia amb gomes dels dipòsits dels automòbils. L’intercanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible es van començar a utilitzar com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cinema costava un tros de carbó. Amb una ampolla de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les patates que necessitava una família. El 1922 Herr von der Osten pagava l’apartament d’una amiga seva a la capital de la província amb mitja lliura de mantega al mes, però a l’estiu del 1923 ja li costava una lliura sencera. “Estàvem tornant a l’edat mitjana”, deia Erna von Pustau […].

Alguns comerciants que havien patit robatoris es van trobar que els lladres s’havien endut les carteres i els maletins on guardaven els diners i havien deixat els bitllets que hi havia escampats per terra.

Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, els sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fet desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.