Entre 1927 i 1928 l’inevitable enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va esclatar i es va abandonar definitivament la NEP, que fins aleshores havia coexistit amb el GOSPLAN (instrument de planificació econòmica estatal soviètic). Paradoxalment, Stalin abandonava la NEP que havia defensat davant de l’oposició d’esquerres per implantar ara un nou model de desenvolupament basat en la planificació.

La política econòmica de Stalin tenia dos objectius principals: d’una banda, crear una indústria pesant potent i capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avançats; i de l’altra, aconseguir per a la URSS la independència econòmica, tecnològica i militar. Per aconseguir aquestes metes, la política econòmica es va basar en la planificació estatal.

Així, el govern va dissenyar uns plans quinquennals on es marcaven una sèrie d’objectius econòmics a assolir en cinc anys. D’aquesta manera, el Primer Pla Quinquennal (1928-1933) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de la URSS i va destinar tots els recursos al desenvolupament de la indústria pesant.

Aquests eren els seus objectius en paraules del propi Stalin en un discurs de gener de 1933:

La tasca del Pla Quinquennal és […] transformar la URSS d’un país agrícola i dèbil, que depèn dels capitalistes, en un país industrial i potent, perfectament independent dels capricis del capitalisme mundial […]. Quin és l’objectiu essencial del Pla Quinquennal? És la indústria pesant i el seu pivot: les construccions mecàniques. Perquè només la indústria pesant pot reconstruir i redreçar el conjunt de la indústria, els transport i l’agricultura.

Per a l’esforç industrial que es pretenia fer calien uns capitals que s’havien de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l’agricultura, apropiant-se dels excedents per la força. Per aconseguir-ho, en un altre dels grans drames de la història soviètica, es van col·lectivitzar les explotacions, posant fi a la propietat privada al camp. Així, el govern va forçar els camperols a integrar-se en les granges cooperatives (kolkhozos) o en les granges estatals (sovkhozos) que s’estaven creant.

Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar àmplies extensions de terres on fos rendible la inversió. Així, a la vegada també s’alliberaria mà d’obra del camp per ocupar-la en el creixent sector industrial.

La col·lectivització de la terra va iniciar-se el 1929, molts cops mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme del procés va ser brutal: si en el començament de l’any 1929 només s’havia col·lectivitzat el 4% de la terra, pel gener de 1930 ja era el 21% i el març del mateix any el 58%.

Aquesta rapidesa vertiginosa en el procés de col·lectivització va provocar problemes greus ja que era físicament impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de fer marxa enrere i considerar la col·lectivització com una acció voluntària, fet que va provocar que el setembre de 1930 el percentatge de terres col·lectives baixés novament al 21%. Però la tendència a la col·lectivització va continuar en els anys següents: així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges estatals.

La desmoralització i la mala organització amb la qual es va dur a terme aquesta operació, però, van provocar que en moltes granges es donés una producció ineficaç. Per exemple, el 1932 es va produir una gran fam que va afectar tot el país, provocant una gran quantitat de víctimes mortals. El govern, a més, va culpar de la poca eficàcia de les noves granges als antics camperols propietaris, els kulaks, els quals, acusats de sabotejar la col·lectivització, van patir la repressió stalinista. Entre cinc i deu milions de kulaks, depenent de les fonts, van ser deportats o assassinats.

Aquest és el relat que realitzava Georges Luciani sobre el procés de col·lectivització de la terra en la seva obra Six ans à Moscou (1937):

Stalin va decidir el 1928 la liquidació del kulak com a classe i la col·lectivització dels camperols pobres i de nivell mitjà. Els kulaks es van resistir i es va entaular una lluita ferotge. Durant l’hivern de 1929-1930, la sisena part del món va patir una veritable guerra civil. Centenars de milers de famílies van ser desposseïdes dels seus béns i desterrades al nord. Als pobles, els que s’hi quedaven s’adherien en massa als kolkhozos, però abans sacrificaven els animals en lloc de cedir-los a les granges col·lectives […]. No s’inscrivien als kolkhozos per voluntat pròpia, sinó forçats per una intensíssima pressió econòmica i administrativa.

Allà on es produïa alguna vacil·lació, s’hi enviava la tropa, juntament amb agitadors. Hi va haver centenars de petites revoltes, molt més greus al Caucas i a Sibèria.

Més del 60% de les famílies camperoles actualment estan agrupades en kolkhozos. A les regions més productives no queden, per dir-ho així, explotacions individuals. Aquests kolkhozos majoritàriament són artels, és a dir, associacions solament dels mitjans de producció: la terra, les eines, els animals de càrrega i de tir i la mà d’obra són posats en comú i cada família conserva la casa i el clos que tenia.

La submissió de l’agricultura a la indústria i el procés de col·lectivitzacions van provocar una absència d’incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera mai van arribar a ser assolides, donant lloc al dèficit d’aliments. Per tant, el balanç de la col·lectivització va ser negatiu. Només a partir del 1934 podem observar uns primers símptomes de recuperació de l’agricultura, però la seva supeditació a la indústria va ser un dels punts dèbils constants de l’economia soviètica.

D’altra banda, el Segon Pla Quinquennal (1934-1938) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum, però va centrar-se en el reforçament de la indústria dels armaments, fet que va multiplicar per deu la despesa militar. A més, va fomentar-se l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura, per la seva banda, va millorar gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

Finalment, el Tercer Pla Quinquennal, iniciat el 1938, va ser interromput el juny de 1941 per la incorporació de la URSS a la Segona Guerra Mundial. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior.

El resultat de l’economia planificada en els anys trenta va ser un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar i de la producció. Gràcies a aquest model, la URSS es va poder situar entre les potències del terreny industrial. Però tot això va ser realitzat a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries productores de béns de consum gairebé no van avançar i es va patir una manca crònica de productes.