D’on venim? Quin ha estat el nostre origen? Al llarg de tota la seva existència, les diverses comunitats humanes han creat mites, és a dir, narracions que expliquen l’origen de l’ésser humà i del cosmos a partir d’un o de diversos éssers sobrenaturals. Aquests mites van ser conservats i transmesos oralment de generació en generació, i per a aquestes comunitats van representar la resposta al problema del seu origen i destí, a la vegada que establien les normes inqüestionables del seu caràcter sagrat, sobre les quals van assentar-se les seves relacions com a grup.
Molts d’aquests mites són el principi bàsic sobre els quals van fundar-se les religions. Així, al nostre món occidental de tradició judeocristiana, es parteix del mite de la creació exposat a la Bíblia. Segons aquest llibre, el primer home i la primera dona, i amb ells tot l’univers, van ser creats per un Déu únic anomenat Jahvè.
D’aquesta manera, el món cristià va respondre a les preguntes sobre els orígens de l’home i l’edat de la Terra sota el refugi dels textos bíblics, i tant el planeta com els éssers que l’habitaven es consideraven immutables. Fins i tot, el 1650, James Usser va atrevir-se a datar l’aparició de l’home per obra i gràcia de Déu el 4.004 a.C.
No seria fins a mitjans del segle XVIII i principis del segle XIX quan els avenços realitzats i acumulats en diferents camps de les ciències van permetre assentar les bases d’una interpretació científica sobre l’origen de la Terra i de tots aquells que l’habiten. En aquesta època, les investigacions efectuades per geòlegs i per paleontòlegs van permetre de comprovar el caràcter estratificat de les roques i l’existència en elles de fòssils d’éssers vius que ja no existeixen.
Tot i això, els defensors de la teoria bíblica seguirien donant-la per vàlida i explicant les diferents troballes d’animals fòssils com una simple prova del diluvi universal (és per això que se’ls anomenava “catastrofistes”).
A partir d’aquestes primers descobertes, Charles Lyell (1797-1875), un geòleg anglès, va demostrar que la Terra va estar i continuava estant sotmesa a processos de transformació molt lents però continuats. Aquestes aportacions van facilitar, per altra banda, els estudis dels naturalistes. Així, Lamarck (1744-1829), un filòsof i naturalista francès, va enunciar per primer cop una teoria coherent de l’evolució en considerar que a la natura es produeix una evolució, des dels organismes més simples fins als animals i vegetals més complexos.
Poc després, Charles Darwin (1809-1882), un naturalista anglès, posava les bases definitives de la teoria de l’evolució sobre la que es venia especulant des del segle XVIII, segons la qual l’univers i tot el que hi existeix, inclòs l’ésser humà, són el producte d’un procés d’evolució als canvis produïts en el medi ambient i no pas fruit de creacions distintes i diferenciades.
Darwin, després d’iniciar els estudis de medecina i teologia va tenir l’ocasió d’embarcar-se com a naturalista a bord del vaixell Beagle, la missió del qual era confeccionar mapes per a la Corona Britànica de les cinc regions marines encara poc conegudes d’Amèrica del Sud i de les illes del Pacífic. Durant els cinc anys que va durar el viatge va reunir una gran quantitat de dades sobre la flora i la fauna d’àmplies zones, i també exemplars fòssils d’animals i vegetals ja extingits.
L’estudi d’ambdues fonts va permetre Darwin esbrinar els mecanismes que expliquen el procés de l’evolució, i així va demostrar-ne el caràcter científic. Les principals conclusions a que va arribar van ser exposades a L’origen de les espècies (1859) i són:
a. El món dels éssers vius es canviant, dinàmic, i no pas estàtic. Les espècies canvien de manera gradual.
b. Apareixen noves espècies mentre d’altres s’extingeixen.
c. El procés no es realitza mitjançant canvis sobtats, sinó que és gradual i continuat.
d. Les diverses espècies han compartit un avantpassat comú.
e. El mecanisme de canvi, d’evolució, és la selecció natural, procés mitjançant el qual sobreviuen els individus més ben dotats, és a dir, sobreviuen aquells que millor s’adapten al medi i desapareixen els que no hi estan capacitats.
Darwin va formular les bases principals de la teoria de l’evolució, la clau principal de la qual es troba en el concepte de selecció natural. No obstant això, no va poder explicar el mecanisme mitjançant el qual es produeixen les diferències entre els individus, les quals els permeten de sobreviure millor i per tant de reproduir-se com a espècie o extingir-se.
Avui, gràcies als avenços realitzats en el camp de la biologia i de la genètica sabem que les característiques es transmeten de pares a fills per unes unitats químiques les quals denominem gens. Els fills, tot i podent tenir moltes característiques comunes amb els pares, mai no són idèntics. Aquesta variació es deu, en part, a la recombinació dels gens. Però aquest no és l’únic motiu de variació en els individus.
Una segona causa són les mutacions. Les mutacions són canvis espontanis que es produeixen en el material genètic i que alteren les característiques hereditàries dels individus. Els efectes solen ser desfavorables i en aquest cas l’individu mutant té menys possibilitats de sobreviure. També, però, poden ser neutres i per tant sense conseqüències importants; o bé, ser favorables, el que suposaria que els canvis acumulats per mutació en diferents poblacions d’una mateixa espècie poguessin donar lloc, amb el pas del temps, a espècies diferents.
La selecció natural actua sobre aquestes variacions que es donen en els individus, i afavoreix els que tenen unes característiques físiques i de comportament que faciliten l’adaptació al medi i, per tant, la supervivència. És a dir, la selecció natural afavoreix la possibilitat de reproduir-se i transmetre les seves característiques als seus descendents en unes determinades espècies.
