La interpretació dels diferents fets històrics depèn, gairebé sempre, dels aspectes que cada historiador consideri fonamentals. És a dir, la Història és una ciència social perquè segueix un mètode de treball determinat, però les conclusions no sempre seran les mateixes en tots els estudis ja que, en darrera instància, és la subjectivitat de la selecció i interpretació de les fonts per part de l’historiador la que marcarà les conclusions.
Cal precisar que no estem parlant de manipulacions intencionades dels fets a través de una selecció parcial de la informació (que n’hi hauria alguns exemples), sinó de les diferents maneres tant metodològiques com ideològiques que existeixen a l’hora de que l’historiador s’aproximi a un període històric i realitzi la seva narració.
Per exemple, si donem un cop d’ull a les interpretacions clàssiques de la Revolució francesa (com ho podríem fer amb la Guerra Civil espanyola i amb una infinitat d’exemples) trobem tot un seguit de versions diferents en el discurs dels diferents autors que han treballat un mateix fet concret.
Així, l’historiador republicà Jules Michelet considerava a la seva monumental obra Història de la Revolució francesa (1847-1853) que la causa determinant que havia portat a l’esclat revolucionari del poble de París el 1789 havia estat la misèria que aquest havia patit al llarg de l’absolutisme i que l’aixecament era enfront de d’una organització social injusta a la qual considerava culpable de la seva opressió secular.
En canvi, el socialista Jean Jaurès a la seva Història socialista de la Revolució francesa (1901-1903) considerava que la causa de l’aixecament del poble de París no va ser l’opressió de l’absolutisme de l’Antic Règim, sinó la creixent riquesa d’una burgesia que aspirava a participar del poder i a eliminar tots els obstacles que s’oposaven al creixement econòmic de França, fet que limitava la seva pròpia progressió social.
Finalment, l’historiador Ernest Labrousse, especialitzat en història econòmica i social, en la seva obra Crise de l’économie française à la fin de l’Ancien Régime et au début de la Révolution (1944) va arribar a la conclusió que en els orígens de la Revolució francesa convergien ambdues opcions. És a dir, l’esclat revolucionari de 1789 tindria el seu origen tant en la prosperitat d’una burgesia limitada pel sistema polític i econòmic de l’Antic Règim com en les misèries patides pel poble menut (proletariat) de França, i va ser la crisi econòmica la que va unir totes dues tendències en l’oposició al règim de l’absolutisme.
Per tant, l’historiador es troba condicionat d’una banda per les fonts amb les quals treballa, però també, i això és molt important que mai s’oblidi, per les preocupacions dels seus temps és a dir, pels ulls amb els quals mira al passat des del seu present. Les preocupacions de cadascun d’aquests grans historiadors van condicionar la seva formar d’interpretar un mateix fet, en aquest cas els orígens de la Revolució francesa. No va fallar ni el treball de les fonts ni van ser parcials. Simplement cadascú responia a les preguntes tal i com se les formulava des del seu present. Michelet estava immers en el temps del romanticisme, Jaurès en la lluita proletària. Tots dos tenien raó i van aplicar el mètode científic per arribar a les seves conclusions. No oblidem mai aquesta subjectivitat presentista que molts cops afecta l’obra dels historiadors.
I el que escriu aquest humil blog s’ha de situar el primer de la llista. Sospiteu d’aquells que neguin pertànyer a aquesta llista perquè ells són els que buscaran enganyar-vos.
