Fonamentalment, hi ha quatre grans elements que han acabat de configurar l’estudi de la història en els darrers dos segles: l’impacte de les Revolucions liberals, el positivisme, el materialisme històric i l’Escola dels Annals. Podríem dir que de l’evolució i la síntesi d’aquests quatre grans moviments sorgeix la Història tal i com la concebem actualment.
L’estudi de la Revolució francesa va suposar l’aparició del poble com a protagonista d’una història que fins aleshores només s’havia fixat en la vida i els fets dels grans homes (reis, conqueridors, etc.). Va ser a les obres de l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) on trobem representat per primer cop aquest canvi d’orientació.
A la vegada, l’experiència de les transformacions socials provocades per la industrialització va fer veure als contemporanis que l’evolució històrica i econòmica no podien estudiar-se de forma separada perquè, com va dir l’economista francès Jérome Adolphe Blanqui (1798-1854), “la primera proporciona els fets i la segona ens explica les causes i permet deduir-ne les conseqüències”.
D’aquesta manera, el desenvolupament de l’economia liberal i l’aparició dels moviments de masses en la vida pública van permetre al polític i historiador francès Louis Blanc (1811-1882) avançar una interpretació de la història en funció de la lluita de classes en la seva obra Histoire de dix ans, 1830-1840 (1841).
Però, seria amb l’obra de Karl Marx (1818-1883) quan prendria cos la teoria de la lluita de classes com a motor de la història. Així, Marx no va intentar explicar la història d’una manera mecànica partint d’una sèrie de fets econòmics, sinó que va buscar explicar el perquè les circumstàncies materials en les quals es desenvolupa la vida de les societats humanes condiciona la seva organització política i com és que aquestes societats tendeixen a crear una consciència social i una concepció del món coherent.
Dels plantejaments de Marx neix l’expressió materialisme històric aplicada a la concepció marxista de la història. Aquests conceptes que el marxisme després aplicaria a l’anàlisi de la història apareixen, fonamentalment, en els Manuscrit econòmics i filosòfics (1844), el Manifest Comunista (1848) i El capital (1867). Marx considerava que l’evolució històrica venia determinada, en darrer terme, pels conflictes entre les diferents classes socials, conflictes derivats a la seva vegada de la pròpia estructura econòmica de les societats.
D’altra banda, i en paral·lel al desenvolupament de la teoria marxista, en el segle XIX va aparèixer una història conservadora i acadèmica, en la qual va destacar la figura de l’historiador alemany Leopold von Ranke (1795-1886). Ranke va esdevenir el màxim representant de l’historicisme, una metodologia de treball que intentava separar l’estudi del passat de totes les passions del present amb la finalitat d’obtenir la màxima objectivitat.
Més endavant apareixeria el positivisme, una teoria filosòfica que anava més enllà encara negant la possibilitat de que l’historiador realitzés cap tipus d’interpretació dels fets històrics que explicava, ja que pels positivistes la història havia de ser quelcom neutre i limitat únicament a presentar els fets del passat degudament verificats per la documentació existent als arxius.
Fent el salt al segle XX, en el període d’entreguerres, i com a reacció davant de l’extensió del positivisme i el marxisme, va sorgir una nova via d’investigació històrica. El 1929 es fundava la revista Annales d’histoire économique et sociale de la mà dels historiadors francesos Lucien Febvre (1878-1956) i Marc Bloch (1886-1944). Des de les seves pàgines, aquests autors aspiraven a una “història total” que integrés l’estudi dels fets polítics, l’evolució econòmica i la cultura.
També en el període d’entreguerres, el materialisme històric havia assolit un gran desenvolupament teòric a partir dels treballs clàssics d’autors com el socialista francès Jean Jaurès (1859-1914), l’italià Antonio Gramsci (1891-1937), el britànic Maurice Dobb (1900-1976) o l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957).
Després de la Segona Guerra Mundial, la renovació del marxisme va centrar-se en les discussions sobre grans les qüestions teòriques, com la plantejada per Dobb al voltant de la transició del feudalisme al capitalisme; o la que l’historiador britànic Eric Hobsbawn va obrir al voltant de la crisi del segle XVII; o la polèmica sobre la crisi del segle XIV i l’expansió del XV que va enfrontar partidaris de la lluita de classes amb els defensors d’altres concepcions estructurals, com l’historiador francès Emmanuel Le Roy Ladurie que destacava la importància del clima i la demografia en l’evolució històrica; i així podríem enumerar innumerables discussions teòriques que van omplir milers de fulles.
En paral·lel al desenvolupament teòric del materialisme històric, una altra tendència historiogràfica va anar obrint-se pas des dels anys setanta del segle passat fins a convertir-se en tot un referent: la història de les mentalitats, que té com a base l’estudi de la societat a través de la seva ideologia i les seves creences. Un dels seus millors representants va ser l’historiador francès Georges Duby (1919-1996).
La caiguda de la Unió Soviètica, el desprestigi conseqüent del marxisme i la hegemonia del capitalisme va permetre als partidaris d’aquest nou ordre mundial profetitzar la mort de la història amb obres com La fi de la Història i l’últim home del politòleg nord-americà Francis Fukuyama. Ara bé, no crec que valgui la pena perdre el temps en desacreditar aquest certificat de defunció després de veure (i patir) les conseqüències del capitalisme salvatge de la primera dècada del segle XXI i que han portat a la gran crisi econòmica i financera iniciada el 2008. Es refundarà el capitalisme? Cap a on camina la societat del segle XXI? Afortunadament, encara queden moltes pàgines de la història per escriure.
