Abans de l’aparició de l’escriptura, la transmissió dels records del passat de les tribus i la genealogia dels clans i les famílies es realitzava de forma oral. Així, ja en els pobles primitius trobem formes orals i representacions per a transmetre els esdeveniments del passat de les comunitats.
L’aparició de l’escriptura en les civilitzacions del Pròxim Orient va permetre de fixar amb una major exactitud els fets històrics. El doble procés de desenvolupament de l’escriptura i de la cronologia va fer possible l’aparició d’una forma de fixar i transmetre a les futures generacions les llistes de sobirans i els fets més destacats dels seus regnats.
Així, el text històric més antic que conservem és la pedra de Palerm (cap a 2.500 a.C.), que recull la cronologia dels faraons egipcis i els fets més destacats que van anar succeint-se any a any a l’antic Egipte. Aquesta forma inicial de narració històrica la podem trobar, d’una o altra manera, en totes les grans civilitzacions desenvolupades en l’Antiguitat a l’Extrem Orient. En moltes civilitzacions antigues aquest incipient registre d’anals i cròniques va ser un ofici lligat a un càrrec institucional, i per tant controlat per l’Estat.
Seria a la Grècia clàssica on, fa uns 2.500 anys, va donar-se el pas de la narració tradicional dels fets històrics com a simple recordatori de dates i fets a la seva interpretació, permetent una visió més completa de la vida dels pobles en l’Antiguitat.
Per exemple, Herodot (484-420 a.C.), l’historiador de les guerres mèdiques, va ser el primer a interessar-se per conèixer les causes dels aconteixements i va aspirar a establir relacions entre ells. Per això és considerat com el pare de la Història.
D’altra banda, Tucídides (465-395 a.C.), l’autor de la Història de la Guerra del Peloponés, va centrar el seu relat en els fets bèl·lics, intentant ser objectiu i reflectir la realitat dels fets. Aquest autor afirmava que, per a veure amb claredat els fets del passat i els futurs, era necessari observar les seves similituds i analogies. Seria només després d’aquest anàlisi quan el coneixement del passat seria útil.
La tradició grega va continuar dins del món romà. Ara bé, a Roma la història va tenir, fonamentalment, una intenció moralitzant desenvolupada en els discursos que els historiadors atribuïen als personatges històrics (sovint sense cap veracitat ni fonament). Autors com Polibi (200-125 a.C.) Tit Livi (64 a.C.-17 d.C.) o Tàcit (55-116 d.C.) van ser els més destacats historiadors de Roma.
La difusió del cristianisme va implicar l’acceptació de l’Antic Testament com a narració històrica, fet que va portar els historiadors a explicar el passat en funció dels designis divins. Així, la historiografia medieval cristiana va donar pas a relats històrics que barrejaven elements divins i humans. En aquest període es consideraria la història del món com una manifestació de la voluntat divina, dins una tradició que va anar des de Sant Agustí a Bossuet.
En conclusió, bona part de la historiografia medieval es redueix a una transcripció bíblica, amb intents de cristianització dels mites pagans més populars, donant lloc a alguns dels mites nacionals enllaçats amb annals històrics de temps més propers.
En paral·lel a aquestes grans síntesis que pretenien relatar història del món des dels orígens seguint els textos bíblics, van desenvolupar-se d’altres gèneres, de pretensions més modestes, com la crònica, generalment personal o familiar, que era una relació dels fets d’un sobirà o d’una de les dinasties nacionals medievals. En qualsevol cas, els historiadors o narradors van evitar qualsevol interpretació dels fets més enllà de la simple acceptació dels aconteixements com a voluntat divina.
D’altra banda, en el món musulmà destacava la figura d’Ibn Jaldun (1332-1406), que va dedicar bona part de la seva obra a la investigació de les causes que havien donat lloc al naixement dels imperis i les cultures. Aquest autor va realitzar els primers intents de realitzar una Història crítica metòdica i va atorgar gran importància en l’evolució de les societats a elements com la geografia, la demografia o l’economia. A més, va ser un dels primers historiadors que va intentar realitzar un anàlisi del funcionament del poder polític lliure dels prejudicis religiosos que caracteritzaven les obres dels autors cristians.
Seria cap a finals de l’edat mitjana quan la història tornaria a secularitzar-se, inicialment en als grans centres de cultura de la Itàlia renaixentista, transformant-se en una reflexió al voltant de la societat, cercant en els homes mateixos l’explicació dels seu destí. S’iniciava d’aquesta manera el camí cap a una Història científica.
