La tasca dels historiadors és la reconstrucció del nostre passat des del present, és a dir, l’estudi i la interpretació dels aconteixements que van protagonitzar els homes en el passat.
Per a realitzar aquesta feina, els historiadors comptem amb diverses fonts d’informació: arqueològiques (fòssils, monedes, eines, ceràmica), artístiques (obres d’art, edificis), orals (llegendes, poesies, cançons, testimonis vius) i, especialment, qualsevol mena de fonts escrites (llibres i documents de tot tipus: papirs, pergamins, arxius eclesiàstics, arxius privats, arxius d’accés públic, etc.).
L’estudi i selecció d’aquestes fons (i no d’altres) es realitza mitjançant la coexistència amb les ciències auxiliars de la història, com són l’epigrafia, la paleografia, la diplomàtica o la numismàtica, entre d’altres. I a la vegada, amb l’ajuda de tècniques molt diverses; les fons arqueològiques, per exemple, que ens permeten datar mitjançant mètodes químics i físics les restes que s’estudien.
A continuació, els historiadors han de seleccionar i interpretar els fets històrics que van fent-se accessibles a través de les diferents fonts treballades. Aquesta és sempre una tasca subjectiva i subjecta a la crítica. No oblidem que els historiadors, la majoria de vegades, en mirar al passat busquem bàsicament respostes a les qüestions del nostre temps, deixant de banda d’altres elements. Ara bé, aquesta selecció i la interpretació donada, sempre parteix d’un anàlisi sistemàtic i rigorós (o així hauria de ser).
Per tot això, i tot i la polèmica que molts cops desperta aquesta afirmació, creiem que la Història és una disciplina científica, emmarcada en el camp de les Ciències Socials, perquè fa servir una sèrie de mètodes de treball propis amb un únic objectiu: l’estudi dels homes i les societats.
No discutim una certa part de treball artesanal que consistiria en l’aplicació d’una sèrie de tècniques literàries per a construir una narració ordenada que permeti al lector seguir el discurs (i molts cops omplir amb coherència buits en la pròpia documentació), però això no implicaria la negació d’un mètode científic en la manera en què l’historiador s’apropa al nostre passat.
