El partit bolxevic, anomenat Partit Comunista des del 1918, va convertir-se en l’única institució determinant de la vida política russa, i progressivament Estat i Partit anirien quedant més identificats, confonent-se els límits d’acció de cadascun.

En el Desè Congrés del Partit Comunista, el març de 1921, a més d’aprovar-se la NEP, va iniciar-se el camí que portaria cap a la formació de la URSS i a la consolidació de la dictadura comunista.

Les veus que entre els mateixos bolxevics es van atrevir a alçar-se contra aquesta situació (com, per exemple, Alexandra Kollontai o el grup de l’Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades. D’aquesta manera es consolidava un model de partit monolític i d’Estat centralitzat i autoritari on els corrents interns en el si del Partit estaven prohibits.

1r. El Congrés crida l’atenció de tots els membres del partit sobre la unitat del partit […].

6è. Per les raons apuntades, el Congrés declara dissolts i ordena dissoldre immediatament tots els grups, sense excepció, que s’hagin format sobre la base d’una plataforma o una altra (és a saber: Oposició Obrera, Centralisme Democràtic, etc.). L’incompliment d’aquest acord del Congrés comportarà l’expulsió immediata del partit […].

D’aquesta manera defensava el dirigent bolxevic Lleó Trotski a El nou Estat rus (1921) la negació del sufragi universal i l’exercici del parlamentarisme democràtic i els beneficis de la instauració de la dictadura del proletariat:

La diferència fonamental entre el parlamentarisme i el poder dels soviets ja és coneguda. Aquests no concedeixen cap mena de dret polític a les classes no productores, que són privades, fins i tot, del dret de sufragi. El país és governat pels soviets, elegits per la població treballadora als llocs de treball, a les fàbriques i als tallers, a les mines i als pobles […].

L’Assemblea Constituent és la base de la república parlamentària; la sobirania més alta a la república comunista correspon al Congrés dels Soviets […].

L’experiència ens ensenya que allà on la burgesia gaudeix de tots els seus drets els utilitza per a enganyar la classe obrera i camperola. Perquè, com que la burgesia té a les seves mans la premsa i disposa de grans riqueses, pot corrompre els seus funcionaris, aprofitar els serveis de milers d’agents, amenaçar, intimidar els seus esclaus i organitzar les coses de tal manera que cap part del poder no quedi fora de la seva influència.

Aparentment tot el poble participa a les eleccions, però sota aquesta ficció s’amaga el domini del capital, que presumeix de donar al poble el dret de sufragi i totes les llibertats democràtiques, i en el fons només es preocupa de mantenir el seus privilegis […] i, malgrat l’existència del sufragi universal, el poder real és en mans dels grans propietaris […].

A partir de 1922, però, l’existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d’aquests partits sovint eren detinguts, la premsa del partit no arribava als punts de distribució i els actes públics eren prohibits. D’aquesta manera, l’autonomia dels soviets cada cop va ser més reduïda i la seva intervenció en les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força.

En definitiva, es va exercir una oposició violenta contra tota oposició política. Tot element sospitós de ser contrari al règim va patir algun tipus de repressió: els drets civils van ser substancialment retallats, els intel·lectuals crítics van ser empresonats i, fins i tot, l’Església ortodoxa va ser perseguida.

Fins i tot des del comunisme europeu van alçar-se algunes veus (clarament minoritàries) en contra de la retallada de llibertats i la deriva autoritària que els bolxevics estaven imposant a Rússia. Aquest, per exemple, és el testimoni expressat per la dirigent espartaquista alemanya Rosa Luxemburg, persona gens sospitosa de contrarevolucionària, el 1918, i que eren ben bé una profecia del que vindria en els anys posteriors:

En lloc de les institucions representatives, fruit d’eleccions populars, generals, Lenin i Trotski han imposat els soviets com l’única i autèntica representació de les masses treballadores. Però si s’impedeix la vida política a tot el país, la paràlisi arribarà, per força, als soviets.

Sense eleccions generals, sense una llibertat de premsa i de reunió il·limitades, sense una lluita d’opinió lliure, la vida es marceix en totes les institucions públiques, i la burocràcia queda com a únic element actiu. La vida pública s’atrofia progressivament. Algunes dotzenes de caps del partit, animats per una energia indomable i per un idealisme sense fronteres, dirigeixen i governen. El poder real, doncs, es troba en mans d’una dotzena d’individus dotats d’una intel·ligència eminent. I l’elit obrera és invitada de tant en tant a assistir a reunions per aplaudir els discursos dels dirigents i votar per unanimitat les resolucions proposades.

Això és, en el fons un govern de camarilla, una dictadura, però no la dictadura del proletariat, sinó la dictadura d’un grapat de polítics, la dictadura en sentit burgés, en el sentit de domini jacobí [sic].