Davant de la inestabilitat viscuda durant l’estiu de 1917 i les friccions amb el govern Kerenski, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l’única via possible per enderrocar el Govern Provisional i consolidar el poder dels soviets.
Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d’octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d’obertura del Segon Congrés dels Soviets de Rússia, fixada per aquella data. No volien que semblés un cop d’Estat, que és el que era, sinó una transferència lògica del poder des del govern als soviets.
Aquestes eren les paraules de “l’absent” Lenin, desterrat a Finlàndia, cridant a la insurrecció des de les pàgines del diari bolxevic Pravda (octubre de 1917):
Escric aquestes línies el 8 d’octubre […]. És clar que tot el poder ha de passar als soviets. També ha de
ser indiscutible per a tot bolxevic que el poder revolucionari proletari és assegurat per la gran simpatia i pel suport, sense cap mena de reserves, dels treballadors i dels explotats de tot el món […].
Cal aturar-se en un punt que potser no és del tot clar entre tots els camarades, a saber, que el traspàs del poder als soviets significa avui, de fet, la insurrecció armada […]. Renunciar ara a la insurrecció armada significaria renunciar a la consigna essencial del bolxevisme (Tot el Poder per als Soviets) i a l’internacionalisme revolucionari […]. Aquests principis signifiquen: ofensiva multitudinària, tan sobtada i fulminant com sigui possible, sobre Petrograd […].
Signat: Un Absent.
L’aixecament va començar la nit del 24 d’octubre (6 de novembre) a Petrograd sota el comandament d’un comitè militar revolucionari conformat per membres dels soviets i del partit bolxevic coordinat per Trotski.
A poc a poc tots els punts estratègics de la ciutat van anar canviant de mans fins que en poques hores va ser totalment controlada sense que el Govern Provisional prengués veritable consciència del que estava passant. D’aquesta manera, les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarrils de Petrograd.
Aviat la ciutat va ser plena de barricades i en mans dels insurrectes. Tan sols resistia el Palau d’Hivern, seu del Govern Provisional, defensat pel batalló de dones i per alguns joves oficials. Ja el dia 25, de matinada, el creuer cuirassat Aurora va apuntar els seus canons contra el Palau i va disparar unes salves que assenyalaven l’inici de l’ofensiva final dels bolxevics per fer-se amb el poder.
D’aquesta manera, en poques hores havia caigut el darrer baluard del Govern Provisional davant dels atacants revolucionaris bolxevics. Tots els membres del govern, amb l’excepció del seu cap, Kerenski ,que va aconseguir fugir, van ser detinguts. Durant les operacions revolucionàries d’octubre no es va vessar gens de sang i no va produir-se cap víctima mortal.
Aquell mateix vespre, el Segon Congrés dels Soviets de tot Rússia va destituir el Govern Provisional i va aprovar la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol de la història. Menxevics i socialistes revolucionaris van protestar i van abandonar la sala davant del que consideraven un cop d’Estat dels bolxevics. En aquest Consell, en conseqüència, els bolxevics hi tenien la majoria dels representants i Lenin va ser nomenat president del nou govern.
