La Primera Guerra Mundial va ser el detonant de la Revolució Russa de 1917, igual que la guerra russo-japonesa ho havia estat el 1905. Les derrotes militars de Rússia a la Gran Guerra en les campanyes successives de 1914, 1915 i 1916, i les elevades pèrdues humanes i territorials van generar grans dificultats econòmiques i la instauració d’un profund malestar social en el país. Així, la desmoralització i les desercions en l’exèrcit arribarien al seu punt àlgid el 1917.
A mitjans de febrer (març segons el calendari occidental) el descontentament popular de la ciutat de Petrograd (nom eslau que havia adoptat Sant Petersburg des del 1914) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions.
El nombre de vaguistes augmentava progressivament, i el dia 24 de febrer més de la meitat de tots els treballadors de Petrograd estaven en vaga i cada vegada hi havia més manifestacions. Igual que havia passat el 1905, els soldats van rebre l’ordre de disparar contra els manifestants, però aquest cop van confraternitzar amb la població i es van negar a disparar contra la multitud, tot amotinant-se contra els seus superiors. L’èxit de la revolta estava així assegurat.
D’aquesta manera, van començar a sorgir els primers grups d’obrers armats per a defensar la Revolució i ben aviat va constituir-se la Guàrdia Roja, que en els mesos següents tindria un paper fonamental.
Enmig d’aquests esdeveniments, els obrers van tornar a ressuscitar l’òrgan de representació que ja havia nascut el 1905: els soviets d’obrers, de soldats i de camperols, que aviat van estendre’s per tot l’Imperi. Als soviets s’agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que comptaven amb la majoria dels delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.
A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit Kadet, van crear un comitè provisional. Els contactes entre aquest comitè i el soviet de Petrograd van donar com a resultat una sèrie d’acords per establir un govern provisional que substituís el tsarisme. El nou govern es va constituir l’1 de març, i l’endemà el tsar va abdicar en la figura del seu germà que immediatament va renunciar al tron.
El nou govern, presidit pel príncep Lvov i amb majoria de membres kadets, es va comprometre a iniciar una sèrie de reformes de caràcter polític (llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió i associació, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de vuit hores, etc.). Els seus objectius queden reflectits en la que va ser la primera declaració del Govern Provisional, el 6 de març de 1917:
Ciutadans de l’Estat rus:
S’ha produït un gran esdeveniment. L’Antic Règim ha estat enderrocat gràcies al poderós impuls del poble rus. Ha nascut una Rússia lliure i nova. Aquest gran enderrocament ve a coronar nombrosos anys de lluita.
Unànimement, l’entusiasme revolucionari del poble i la determinació de la Duma de l’Estat han constituït de mutu acord el govern provisional […].
El govern creu que l’esperit patriòtic manifestat durant la lluita contra l’Antic Règim inspirarà els nostres valents soldats al camp de batalla. Per la seva banda, el govern farà tot el que podrà per subministrar a l’exèrcit tot allò necessari per conduir la guerra a un final victoriós. El govern considerarà com a sagrades les aliances que ens lliguen a les altres potències […].
Paral·lelament a les mesures que es prenguin per a defensar el país de l’enemic exterior, el govern considerarà un deure essencial permetre que s’expressi la voluntat popular pel que fa referència a l’elecció d’un règim polític i convocarà l’Assemblea Constituent en el termini més breu possible sobre la base del sufragi universal, directe, igual i secret […].
L’Assemblea Constituent promulgarà les lleis fonamentals que garanteixin els drets inalienables del país a la justícia, a la llibertat i a la igualtat.
L’Imperi rus havia passat a ser una república constitucional. Aviat, però, es va començar a veure que les aspiracions dels diversos sectors que havien destronat el tsarisme no eren coincidents. D’una banda, la burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental. De l’altre, un sector de les classes populars començava a exigir un programa més ambiciós que inclogués la sortida immediata de la guerra europea, el repartiment de terres, la millora de les condicions laborals i, en definitiva, la instauració d’un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.
