El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.