En els primers mesos de l’hivern de 1915-1916 l’Alt Comandament alemany va reforçar considerablement els seus efectius en el front occidental. La treva forçada que els va concedir l’hivern rus els ho va fer possible. D’aquesta manera s’iniciava la guerra de desgast que caracteritzaria la guerra durant aquell any.
Falkenhayn, cap de l’Estat Major alemany, projectava una ofensiva limitada a un sector vulnerable del front francès que obligués a Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, a concentrar-hi bona part dels seus efectius. Amb aquest moviment s’esperava evitar un nou i perillós avanç aliat en l’arc que anava des de la costa fins a Verdun. A més, la nova tàctica tractava de debilitar l’enemic per obligar-lo a signar la pau.
L’objectiu escollit va ser aquesta darrera plaça forta, que suposava un punt estratègic entre la Champanya i Lorena. D’aquesta manera, el 21 de febrer, després una inusitada preparació dels artillers, el V exèrcit alemany, comandat pel kromprinz imperial, va iniciar l’atac a les defenses exteriors de la ciutat. Durant vint dies la infanteria alemanya va progressar pels boscos que rodejaven Verdun i va prendre les places de Duamont i Vaux, avançades de les fortificacions franceses.
L’atac va sorprendre els francesos, que en aquells moments estaven reorganitzant el seu front de guerra. Les comunicacions per ferrocarril amb la rereguarda va restar tallades. L’artilleria alemanya (que va arribar a sumar 2.200 peces) estava destrossant diàriament les posicions dels seus enemics, mentre es generalitzaven els enfrontaments cos a cos amb l’ús de granades i llançaflames.
L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, Joffre, tot i això, no va caure en la trampa elaborada pels alemanys. Els francesos van mantenir el gruix de les seves forces en d’altres sectors estratègics i van continuar preparant l’ofensiva projectada per a l’estiu en el riu Somme.
Pétain, nomenat comandant de la plaça, va rebre instruccions de resistir com fos possible amb els efectius de que disposava. Tot i això, va organitzar-se un torn extraordinari de combatents a través de la carretera de Bar-le-Duc (l’anomenada Via Sagrada) que va permetre l’arribada continuada de tropes de suport sense posar en compromís noves unitats.
La maniobra del cap de l’Estat Major alemany va tornar-se d’aquesta manera en la seva contra. Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front, però Verdun va esdevenir el mite de la resistència francesa. Durant quatre mesos, en mig d’un infern de foc i fang, els homes de Pétain van seguir al peu de la lletra la consigna del seu comandant (Courage! On les aura!) i van resistir en les seves posicions. Verdun va convertir-se en un dels fets més notables de la Gran Guerra.
El 24 de juny, en plena ofensiva de les tropes russes en el front de l’Est, i després del fracàs dels austríacs en el seu atac a les posicions italianes al Trentino, Falkenhayn va ordenar d’aturar l’ofensiva sobre Verdun. Després de la resistència ferotge dels francesos en l’infern de Verdun, la batalla podia ser considerada com una derrota consumada dels alemanys, tot i que la pressió del V exèrcit sobre Verdun encara es prolongaria durant sis mesos.
Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes, en un exercici de violència i crueltat sense precedents. Tot i que les baixes franceses van ser d’uns 315.000 homes, els alemanys havien perdut 282.000 soldats en un esforç que va demostrar-se inútil. I el que seria pitjor encara pels alemanys, els aliats estaven en condicions de passar a l’ofensiva en el Somme (que acabaria amb un nombre de baixes encara més elevat i sense que ningú aconseguís la victòria).
