A partir del 1915 la guerra de moviments va donar pas al que es coneix com a guerra de posicions o de trinxeres. Els fronts s’havien estabilitzat i davant de la fixació de les posicions dels exèrcits contendents una llarga línia de trinxeres recorria els camps de batalla. Ja era innegable que la guerra seria llarga i de desgast.

La guerra de trinxeres va convertir-se, d’aquesta manera en el símbol de la Primera Guerra Mundial. Els dos exèrcits van aixecar una barrera de filats, per impedir l’avanç de l’enemic, i es protegien en les rases excavades. Així, els exèrcits van estar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys.

En aquest moment, les condicions de vida dels soldats al front es van tornar insuportables: vivien amuntegats a les trinxeres i les rates, el fang, el fred, la humitat i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

Així descrivia el periodista i escriptor comunista francès Henri Barbusse la vida dels soldats a les trinxeres durant la Gran Guerra en la seva obra Le Feu. Journal d’une escouade (1916, Premi Goncourt d’aquell mateix any), basant-se en la seva pròpia experiència en el front:

A la trinxera, a l’hora de l’atac. S’està preparant. Els homes s’alineen, sempre en silenci, amb la manta encreuada i la barballera del casc al mentó, recolzats sobre els fusells. N’observo les cares crispades, pàl·lides, profundes…

No són soldats: són homes. No són aventurers, guerrers, fets per a la carnisseria humana. Són treballadors i obrers els que es poden reconèixer a l’interior […]. Estan preparats. Esperen el senyal de la mort i de la matança; però es veu, contemplant les seves figures entre les línies verticals de les baionetes, que simplement són homes. Cada un d’ells sap que tot seguit oferirà el cap, el pit, el ventre, el cos sencer, completament nu, als fusells apuntats anticipadament, als obusos, a les granades apilades i preparades i, sobretot, a la metòdica i gairebé infal·lible metralladora […].

Malgrat la propaganda que se’ls inculca, no estan estimulats. Són, per sobre de tot, un rampell instintiu […]. Es veu el que hi ha de somni i de por i d’adéu en el seu silenci, en la seva immobilitat, en la màscara de calma que els oprimeix de manera sobrehumana el rostre.