L’incident que va provocar l’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, i la seva esposa a Sarajevo (Bòsnia) quan havia anat a presenciar unes maniobres militars.

Poblada per eslaus propers a Sèrbia, aquesta província havia estat annexionada a l’Imperi Austrohongarès el 1908, fet que havia estat fortament contestat pel nacionalisme eslau. Francesc Ferran va cometre la imprudència d’anar a Sarajevo en un dia de commemoració nacionalista eslava, fet que va fer enfurismar les organitzacions nacionalistes més radicals. L’atemptat va ser dut a terme per Gavrilo Prinzip, un estudiant nacionalista bosnià que pertanyia a una societat secreta coneguda com la Mà Negra, i des d’Àustria va veure’s aquest fet com un element per a deduir la complicitat indirecta de Sèrbia en l’incident.

L’assassinat de conseqüències funestes, però, va ser certament rocambolesc. Així, quan l’automòbil que portava l’arxiduc es dirigia cap a l’Ajuntament, un estudiant va llançar una bomba. Tot seguit, l’estudiant va prendre cianur per a suïcidar-se i es va llençar al riu per tal de no ser atrapat. Però tot li va sortir malament.

El xofer del vehicle imperial, que havia sentit un soroll estrany, va moure el cotxe en el precís instant que queia la bomba i aquesta va anar a parar a terra, ferint uns quants vianants que presenciaven el pas de la comitiva, mentre que els ocupants del vehicle van sortir il·lesos. A més, el verí que l’estudiant havia pres no va ser suficient i només va servir per a provocar-li un gran mal de ventre. Finalment, per a completar la col·lecció de disbarats, el riu al qual va llençar-se gairebé estava sec. En resum, que el terrorista va ser atrapat i detingut en uns pocs minuts.

Més tard, el seguici reial, amb la por al cos després del fallit atemptat, va decidir canviar el trajecte de tornada des de l’Ajuntament per motius de seguretat. Ara bé, seguim sumant despropòsits, ningú va tenir en compte d’avisar el xofer. Aquest, per tant, va agafar el camí previst inicialment fins que va ser avisat de la decisió de canviar la ruta. Aleshores va aturar el cotxe tot just davant de Gavrilo Prinzip, un altre dels estudiants que havien planificat l’atemptat. Aquest, en adonar-se de la presència de l’arxiduc, no va dubtar en tornar a intentar d’assassinar Francesc Ferran: va treure la pistola i va disparar contra els dos ocupants reials que, ara sí, van quedar ferits de mort.

Aquest és un extracte de la crònica de l’atemptat que va realitzar el diari francès Le Matin el 29 de juny de 1914:

Un alumne del Liceu, de vuitè, de nom Princip, ha fet nombrosos trets de revòlver a l’automòbil de l’Arxiduc, que tornava d’una recepció oficial. Aquest ha estat encertat al rostre, mentre la seva esposa ho ha estat al ventre. Tots dos han estat transportats al palau del Governador on han mort poc després. L’autor de l’atemptat va ser arrestat ràpidament. La multitud volia linxar els assassins. Es té la creença que el complot és fruit del descontentament dels bosnians, que protesten contra l’annexió, que ja dura uns quants anys, de Bòsnia-Herzegovina per part de l’Imperi Austrohongarès.

L’atemptat de Sarajevo va ser el pretext que Àustria necessitava per a esclafar el nacionalisme serbi. Així, per als defensors de l’Imperi, aquesta era l’ocasió ideal per aconseguir frenar definitivament les aspiracions secessionistes de la població sèrbia integrada a l’Imperi i allunyar els perills de desintegració. A més, Alemanya va donar ràpidament el seu suport perquè Àustria portés a terme una acció armada contra Sèrbia.

Així, el 23 de juliol, Àustria-Hongria llançava un ultimàtum a Sèrbia, amb el consentiment alemany, que seria el pas previ a la posterior acció bèl·lica. En ell, entre d’altres qüestions, s’exigia a Sèrbia que realitzés una investigació a fons sobre els autors de l’atemptat:

El govern reial de Sèrbia ha de comprometre’s a:

1r. Adquirir tota publicació que fomenti l’odi i el menyspreu a la monarquia […].

2n. Dissoldre immediatament la societat anomenada Narodna Odvrana [la Mà Negra, la Societat Secreta patriòtica sèrbia que aspirava a unir tots els pobles eslaus del nord i que havia organitzat l’atemptat de Sarajevo] […].

5è. Acceptar la col·laboració a Sèrbia dels òrgans del govern imperial per tal de suprimir-hi el moviment subversiu […].

6è. Obrir una enquesta judicial sobre els participants en el complot del 28 de juny […].

7è. Arrestar els comandants Tankositx i Giganovitx, compromesos en l’atemptat.

8è. Impedir el tràfic il·legal d’armes a través de les seves fronteres […].

El govern imperial i reial espera la resposta del govern serbi abans del dissabte 25 d’aquest mes a les cinc de la tarda.

Malgrat que Àustria va realitzar a Sèrbia en el seu ultimàtum eren molt dures, el govern serbi va acceptar-les totes menys una. Era suficient per a donar pas al conflicte ja que Àustria va considerar insatisfactòria la resposta, tot i l’intent de mediació britànica per evitar l’esclat d’una guerra generalitzada a tot Europa a través de Sir Edward Grey, secretari d’Estat del Foreing Office que comunicava :

L’ambaixador d’Alemanya m’ha informat que el govern alemany accepta, en principi, la mediació entre Àustria i Rússia de les quatre potències […]. També he rebut instruccions perquè hem supliqui que faci ús de la influència que tenim a Sant Petersburg per localitzar la guerra [com a conflicte austro-serbi] i mantenir la pau a Europa.

Li he contestat que la resposta sèrbia que la resposta sèrbia anava més lluny per satisfer les demandes austríaques del que es podia esperar d’ells. El mateix secretari d’Estat alemany ha dit que en la nota austríaca hi havia coses que gairebé no es podia acceptar que Àustria acceptés. Li he dit que hem feia l’efecte que la resposta sèrbia no hauria pogut anar més lluny com ho havia fet si Rússia no hagués exercit una influència conservadora a Belgrad, i que en realitat era Viena on feia falta una influència negociadora. Que si Àustria rebutjava la resposta sèrbia era perquè estava disposada a esclafar Sèrbia a qualsevol preu, sense preocupar-se de les conseqüències que això podia tenir […]. La guerra seria la més gegantesca que s’hagi conegut mai.

Així, fracassada la mediació britànica, el 28 de juliol de 1914, tres dies després d’acomplir-se el termini de l’ultimàtum, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia.

Aleshores van iniciar-se una sèrie de reaccions encadenades. Rússia, sense consultar els aliats francesos però sense dubtar que la Tercera República li donaria suport, va recolzar Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria el 30 de juliol perquè no podia acceptar la possibilitat d’una hegemonia austríaca als Balcans.

El joc d’aliances establert durant la “Pau Armada” va desencadenar-se amb rapidesa a partir d’aquest moment: Alemanya va declarar la guerra a Rússia i a França, i, finalment, el 4 d’agost Anglaterra ho va fer a Rússia i Alemanya davant de la penetració de les tropes alemanyes a Bèlgica. El conflicte s’havia generalitzat i ja era impossible d’aturar.